La Bruna dels Pirineus
Al 1880, un comboi de carruatges de tir carregat amb alguns exemplars de la vaca parda alpina entrava en terres catalanes, més en concret, a la Vall d’Aran. Aquests vigorosos exemplars havien partit des de la seva Suïssa natal i havien travessat els paratges menys afins a la seva condició per a endinsar-se, més de 1000 km després, en el cor del Pirineu català, un lloc en què retrobarien la frescor dels aires i les pastures de les seves muntanyes esmolades.
Un cop allà, aquestes vaques resistents, prolífiques, longeves i de producció mixta, no van trigar a fusionar-se amb la vaca autòctona, una raça destacada per una densa massa muscular i uns ossos forts que la feien apta per a les tasques de camp. La raça resultant d’aquesta fusió, la Bruna dels Pirineus, va heretar el millor de cada casa i, a més, va mostrar un temperament excepcionalment dòcil i maternal. Però, com si fossin conscients del tresor que portaven en el seu ADN, els exemplars d’aquestes vaques van començar a produir menys llet que les seves predecessores: sabien, potser, que la seva explotació havia de ser un petit luxe que respectés els ritmes de la vida i del planeta.
Avui, la vaca Bruna dels Pirineus produeix molta menys llet que produiria una vaca lletera convencional. Per això, cada gota és un tresor i cada formatge elaborat amb ella porta, en la seva essència, l’aroma dels Pirineus Catalans.
